dijous, 24 de febrer del 2011

Ara, Al Tall - Rafa Xambó

La primavera de 1975 encara no havia mort el dictador. Una nodrida colla de joves estudiants assistien, a la Facultat de Lletres de la Universitat de València, al primer directe del grup Al Tall. Trenta-cinc anys després, el grup continua al tall. Des de l'embranzida dels fundadors -Vicent Torrent, Manuel Miralles, Miquel Gil i el malaguanyat Enric Ortega (va morir el 1978)- i la cinquantena de col·laboradors que han passat pel grup en diverses èpoques, Al Tall ha esdevingut molt més que un grup musical. Ells alimentaren l'esclat del folk, la innovació i la peculiar mixtura de tradició popular i riproposta que ha internacionalitzat la música feta al País Valencià, influïren en els cantautors, inspiraren el rock amb dolçaina dels grups més joves i han aportat cançons fonamentals a la banda sonora de les darreres dècades.
No és cap casualitat que en aquests dies terribles per a la comunicació democràtica al País València amb la desaparició de la TV3 de les nostres pantalles -darrera gota de la purulenta dominació mediàtica que exerceixen sobre els públics valencians el PP i els seus corifeus d'extrema dreta-, tornen a l'actualitat que no han perdut mai moltes de les cançons d'Al Tall. No és casualitat que hagen rebut sempre una apreciable atenció de la TV3 i el silenci, o el boicot, de Canal 9. Una situació que es pot aplicar igualment a tots els que fem música en valencià. Mentrestant, la bèstia xenòfoba i anticatalana que trau puntualment a passejar el PP per a distreure l'atenció de les seues corrupteles, no té altra bandera musical que un patètic Francisco cantant l'Himno Regional.
Mentre la recent història política del País Valencià ens apareix com un fangar fastigós de mentides, claudicacions, excessos, exclusions, provincianisme i mediocritat, les veus i les músiques d'Al Tall continuen sonant amb l'alta fidelitat, no només musical, amb que les enregistraren i les canta el poble; cançons populars contra la desmemòria, contra l'oblit de l'assassinat de Miquel Grau i Guillem Agulló, símbols d'un país en lluita per la seua llibertat, cançons de festa, d'alegria i de burla i crítica contra un poder botifler i lladre.
Al Tall ha fet trenta-cinc anys de trajectòria admirable. La seua vintena de discos, la seua projecció internacional en l'eclosió mundial del folk, el seu treball, constitueixen un monument viu del bo i millor de la cultura popular valenciana. Ara, Victor Mansanet ens ho conta en un excel·lent llibre -Al Tall. Música per a un poble (Edicions Bromera)- en el qual, a més de la crònica detallada de l'evolució artística i les peripècies del grup, ens nodreix d'un documentat context musical, sociocultural i polític que permet, no només aprofundir en l'obra d'un grup clau per a la nostra música, sinó també disposar de la informació adient per aproximar-nos a la història recent dels valencians. La seua lectura ens pot ajudar a entendre millor d'on venen aquestes tèrboles onades contra la llibertat d'expressió, contra la lliure circulació de les idees que encapçalen els nostres aiatol·làs, contra la nostra llengua. També, però, poden alimentar les ganes de cantar i d'actuar, de trobar-nos i cridar, d'alçar la veu i dir prou contra els hereus del mal d'Almansa, d'unir-nos amb El cant dels maulets a l'onada de llibertat i dignitat que corre per l'altra riba de la Mediterrània i que, també Al Tall, ens va descobrir en mostrar-nos la seua música.
Trobat a Levante-EMV.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada