dimarts, 30 d’agost de 2011

Pau Alabajos contesta a Las Provincias

Article de Pau Alabajos en resposta a La música en valenciano enmudece (Burguera), publicat en el diari Las Provincias el 23 d’agost de 2011.
Partim de la base que el valencià i el català són una mateixa llengua amb dos noms homologables. Per tant, no pense entrar en el debat estèril i sense trellat sobre quin és el sexe dels àngels. Considere que el consens de la romanística internacional, els corresponents dictàmens de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i més d’una vintena de sentències judicials han fet ja d’aquesta polèmica una absoluta redundància i una visceral pèrdua de temps. Ho demostra també l’existència innegable d’un desacomplexat mercat cultural compartit entre valencians, catalans i balears, que deixa sense fonament la tesi principal de l’article de Burguera.
Però anem a pams: l’Agència de l’ISMN (International Standard Music Number) és una institució ubicada en el Centro de Documentación de Música y Danza, que pertany al Ministeri de Cultura de l’Estat Espanyol, i que s’encarrega de “registrar aquelles publicacions amb partitures musicals notificades pels editors, independentment del seu suport (paper, electrònic, etc.)”.
Abans de res, el primer que hem de tindre en compte és que no és estrictament obligatòria la inscripció de TOTES les obres en aquest registre, com sí que ocorre, de fet, en el cas dels llibres i el seu corresponent registre bibliogràfic, l’ISBN. Això implica, necessàriament, que les estadístiques que Burguera ha utilitzat per a la seua argumentació ens les hem d’agafar amb pinces. Més encara, si ens assabentem que són els mateixos editors els encarregats de classificar les partitures per criteris lingüístics i que, a més a més, existeix una categoria “multilingüe” en la qual el valencià també apareix representat: segons les dades que directament aporta l’agència de l’ISMN, “de les 211 obres publicades per 15 editorials, 4 són en valencià, 4 en català i 77 multilingües, amb el valencià inclós. Per tant serien 85 obres de 211, un 40,28%” en la nostra llengua. Però, sobretot, si escric aquest article, és perquè vull desmentir una presumpta davallada de la música feta en valencià durant els últims anys. El periodista de Las Provincias fa una contraposició entre l’eclosió “bestial” dels anys 70 (amb Lluís Miquel, Raimon, Pavesos, Paco Muñoz, Carraixet, Al Tall, Bustamante o Remigi Palmero) i un “pronunciat descens a partir de 2008”, que equivaldria a la darrera fornada de grups i solistes (amb, per exemple, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Miquel Gil, Orxata Sound System, Pep Gimeno “Botifarra”, Feliu Ventura i un llarguíssim i injust etèctera). 
No puc estar més en desacord amb aquesta tesi: no ens diuen això les engrescadores xifres de les sis darreres convocatòries dels Premis Ovidi Montllor. Des de la primera edició (2005), no ha deixat de créixer exponencialment el nombre de discos publicats, fins a sobrepassar la barrera dels 69 treballs editats (l’edició de 2010).
Si teniu oportunitat, voldria recomanar-vos el llibre La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, obra de l’imprescindible Josep Vicent Frechina: en aquesta dissertació, publicada per l’AVL, l’autor de Massalfassar explica, de manera exhaustiva, l’excel·lent moment creatiu en el qual es troba actualment l’escena musical autòctona i aporta més dades i estadístiques que contextualitzen l’augment indubtable de la nostra producció discogràfica.
Però encara n’hi ha més arguments, altres indicadors que demostren que la música en valencià gaudeix avui ’una salut de ferro: cada vegada hi ha més públic, cada vegada hi ha més concerts i festivals, cada vegada hi ha més vendes, cada vegada hi ha més descàrregues, cada vegada es publiquen més compilacions, cada vegada hi ha més discogràfiques, cada vegada hi ha més grups i solistes censats en el Catàleg del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Associació de Músics i Cantants del País Valencià, cada vegada el ventall estilístic és més ample, cada vegada la presència internacional és major i cada vegada els mitjans de comunicació parlen de nosaltres amb major naturalitat i coneixença.
No obstant, i amb la voluntat de ser el més constructius possible, haurem de fer una miqueta d’autocrítica i convindrem que de l’article La música en valenciano enmudece es desprén un fet indiscutible i ben il·lustratiu: encara n’hi ha interferències a resoldre. Constatem encara certs prejudicis, per part d’un sector importantíssim de la societat valenciana, cap a la nostra llengua com a vehicle d’expressió cultural de primera magnitud i, per tant, hem de seguir treballant per tal d’aconseguir una major (i millor) visibilització mediàtica, una de les nostres assignatures pendents.
Seguirem sintonitzant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada